Aquest proper 27 de gener és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Farà exactament 75 anys que va ser alliberat el camp d’Auschwitz-Birkenau. En el bloc núm. 4 figura la frase del filòsof Jorge Ruiz de Santayana:
“Qui oblida la seva història, està condemnat a repetir-la”.
És bo que, de tant en tant, recordem la nostra història per no caure de nou en els errors passats. El dijous 16 de gener portem a l’Ateneu Santfeliuenc la primera sessió de l’any del Cafè filosòfic, juntament amb la USLA, sota un títol que evoca directament la imatge del que volem recordar, encara que ja sabem que, etimològicament, ni “Holocaust” ni “Xoà”, tenen el valor de descriure l’immens horror que donem per invocat. Però, si el llenguatge de vegades ens posa trampes, també basteix ponts per al nostre mutu enteniment i la nostra comunicació.
Tanmateix, tenim exemples més que suficients de l’ús esbiaixat dels mots. És impossible justificar l’anihilació d’un ésser humà, però el que resta fora de tota comprensió és la sistematització de la destrucció humana, fins arribar a crear una industria de la mort de persones de totes les edats i condicions. Costa de creure. I repugna tractar d’entendre el mecanisme, industrialment eficient, administrativament expeditiu, que duu a assolir aquest objectiu, a partir de la previa destrucció de la humanitat de la persona, de la cosificació instrumental d’un ésser humà. Aquí és on resulta indispensable una utilització ben dirigida del llenguatge, construït per forjar una nova realitat.
Victor Klemperer ens diu: “Pero el lenguaje no sólo crea y piensa por mí, sino que guía a la vez mis emociones, dirige mi personalidad psíquica, tanto más cuanto mayores son la naturalidad y la inconsciencia con que me entrego a él. ¿Y si la lengua culta se ha formado a partir de elementos tóxicos o se ha convertido en portadora de sustancias tóxicas? Las palabras pueden actuar como dosis ínfimas de arsénico: uno las traga sin darse cuenta, parecen no surtir efecto alguno, y al cabo de un tiempo se produce el efecto tóxico”. LTI. La lengua del Tercer Reich. Editorial Minúscula, 2001, Barcelona.
Aquest llenguatge que capil·larment va impregnar la societat i les ments dels alemanys durant molts anys, fins i tot després de la finalització del conflicte bèlic, és el que va motivar a Adorno a sentenciar: “No es pot escriure poesía després d’Auschwitz”. Però no tothom hi estava d’acord; Celan i els escriptors del Grup 47 (Heinrich Böll, Günter Grass, Ingeborg Bachmann,etc.) ho van demostrar escrivint en alemany després.
Jaume Grau Massalleras