1950-1980: En un temps canviant

La gestió d’una herència escapçada

En un context social i polític de dictadura, l’entitat va iniciar el seu funcionament amb una barreja d’il·lusió i possibilisme, però sense poder gestionar tot el seu patrimoni. Els anys cinquanta van ser un període força dinàmic, amb un gran projecte, la construcció d’una sala d’espectacles per a teatre i ball. Però, amb la impossibilitat de dur-lo a terme per dificultats econòmiques, es va optar per reformar la pista descoberta.
Durant els anys seixanta es van produir importants canvis econòmics i socials, que van provocar transformacions profundes en l’associacionisme. Van ser anys de prudència i d’expectatives migrades, però també de perseverança i manteniment d’una essència. El model associatiu tradicional va entrar en crisi; desaparegué la Germandat el 1968 i començaren les dificultats per al rejoveniment de l’entitat.
Després de la mort de Franco es van generar noves expectatives per a l’Ateneu. A partir de llavors s’iniciaren les gestions per a la recuperació de les escoles. Amb el primer consistori democràtic de 1979, l’entitat va tornar a negociar la recuperació dels espais, però el procés es va prolongar més del que s’esperava.

La represa de les activitats

Amb la represa i sense l’escola, molts socis van veure la possibilitat de tornar a celebrar aquelles activitats lúdiques que havien caracteritzat l’Ateneu. A partir de 1950 es va reobrir el cafè i es van reprendre les activitats, les seccions i la participació en la Festa Major. Llavors es va crear el Cor de l’Ateneu –una activitat de sociabilitat important– i la secció de cultura, amb exposicions, conferències i actes culturals. Els concursos de fotografia, des de 1955, van ser una altra de les activitats emblemàtiques i de més llarga durada, així com la secció de tenis de taula. També van ser destacats els actes de les festes majors dels anys cinquanta, amb envelat, orquestres de prestigi i intèrprets de sarsuela. A partir de 1960, però, les despeses econòmiques van motivar que es deixessin d’organitzar. També les revetlles, que inicialment es festejaven totes, van donar pas a la celebració només d’una, la que durant uns anys s’anomenà de Sant Jaume.

Els que es van quedar

La Junta, que havia estat depurada, es va haver d’acollir al nou marc associatiu del franquisme, però el fracàs d’alguns dels projectes va motivar relleus de càrrecs i canvis cap a iniciatives més realistes. A partir dels anys seixanta les juntes es van mantenir estables i van començar les dificultats per a la renovació dels càrrecs de responsabilitat.