Crònica de Mar Márquez per al Fet a Sant Feliu
El passat divendres 20 de maig el fotoperiodista santfeliuenc va oferir una xerrada a l’Ateneu sobre fotoperiodisme i reportatge. Hi repassava la seva trajectòria professional i alguns aspectes destacats de la comunicació visual
El passat divendres una Aula de Cultura de l’Ateneu Santfeliuenc plena va acollir la xerrada que el fotoperiodista santfeliuenc Raül Clemente va oferir sobre fotoperiodisme i reportatge, dins del cicle de Xerrades fotogràfiques organitzades pels Fotògrafs de l’Ateneu.
Ioan Mallafré va ser l’encarregat de presentar Clemente a través d’un breu recorregut per la seva trajectòria professional, en la qual destaca una mirada crítica i social. Mallafré va remarcar “l’agilitat visual” de Clemente, així com la capacitat de les seves imatges de fer que l’espectador es deturi a mirar-les amb atenció i hi reflexioni.
El fotoperiodista va estructurar la sessió de manera cronològica, narrant-hi a través d’imatges quina havia estat la seva relació amb la fotografia des de la infantesa, l’adolescència i la joventut, i intercalant-hi l’explicació de conceptes teòrics i pràctics del fotoperiodisme, així com pinzellades d’història de la imatge, la fotografia i el fotoreportatge.
De la seva trajectòria personal, Clemente va explicar que el seu vincle amb la fotografia s’havia anat forjant des de petit, durant els viatges familiars i també a les tardes passades a casa del fotògraf Marc Rius, envoltat de càmeres i d’històries de viatges. També va desgranar amb humor el periple vital de descobrir la vocació i fer el pas de dedicar-s’hi professionalment. Així, va ser després d’estudiar la llicenciatura en Humanitats que va fer un postgrau de Fotoperiodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En aquest punt de la xerrada, Clemente va analitzar les tres tipologies de fotografia que es fan servir dins del fotoperiodisme: informativa, testimonial, i d’assaig, i de com les dues darreres tenen una voluntat d’anàlisi més profunda i major llibertat expressiva, mentre que la fotografia informativa està al servei d’il·lustrar i complementar una notícia o bé d’elaborar un contingut narratiu en un fotoreportatge. Vam poder veure exemples de les tres tipologies, amb imatges de Jacob Riis i Martin Parr, entre d’altres.
Un altre aspecte que va tractar va ser el de la tensió creativa en l’era digital, i com la capacitat tècnica, que permet disparar tantes vegades com es vulgui i fer la postproducció amb programes de retoc d’imatges com ara Photoshop, “és bona, però no ajuda a mantenir l’estat d’alerta creativa” que requereix la fotografia analògica. Clemente aposta pel compromís amb la presa fotogràfica, i per aprofitar les limitacions que crea un treball més artesanal, de slow photo. En aquest sentit, va remarcar la importància de l’edició, el procés de selecció i ordre de les imatges.
Dins del fotoperiodisme, Clemente va referir-se al conflicte, motiu narratiu des del principi dels temps (aquí va projectar imatges de pintures prehistòriques de caceres pintades a les coves). Va apuntar que la Columna de Trajà havia estat “el primer fotoreportatge de la Història”, i també com, en l’evolució històrica de la representació del conflicte, els quadres de Goya impactaven per ser dels primers a centrar-se en el patiment de les persones en comptes d’explicar les gestes bèl·liques. En els orígens del fotoperiodisme va situar la fotografia de guerra, de la qual en va destacar els pioners nordamericans Roger Fenton o Mathew Brady.
En aquesta història de la imatge no podia faltar el naixement de la càmera Leika el 1914, càmera que, amb les noves dimensions compactes i velocitat, revolucionaria el món de la fotografia. A partir d’aquí, explicava Clemente, el primer conflicte bèl·lic que es cobreix fotogràficament a escala internacional serà la Guerra Civil Espanyola, on les imatges de Robert Capa, pseudònim sota el qual treballaven els fotògrafs Friedmann Endre Ernő i Gerda Taro, van més enllà en l’àmbit estètic i emocional de la pura descripció informativa.
En aquest sentit, un altre referent per a Clemente és el fotògraf Eugene Smith perquè canvia la manera d’enfocar el conflicte, parant atenció a la vida diària dels que pateixen la guerra. Les fotografies que Nick Ut o Eddie Adams van fer durant la Guerra de Vietnam també van ser mostrades per Clemente dins d’aquesta mirada més testimonial. Amb l’arribada de la televisió, però, l’edat d’or de la fotografia s’acaba i fa que aquesta s’hagi de replantejar. Així, en comptes de lluitar amb la immediatesa de la imatge en moviment, fotògrafs com Don McCullin o James Nachtwey seran referents en la creació de retrats més pausats, on copsar realment les conseqüències del conflicte.
Clemente va tornar a l’esfera personal per explicar que el 2011 acabava els estudis de fotografia “però no tenia ni idea de fer fotos”. Aquell any va aventurar-se a fotografiar els desallotjaments dels manifestants de la plaça Catalunya (27 de maig), el conflicte entre Israel i Palestina, i la Primavera Àrab a Egipte. També va treballar a partir de llavors com a fotògraf de casaments i en diversos projectes fotogràfics, entre ells el reportatge audiovisual Séptimo piso: morir a solas, que posa en relleu les condicions de soledat i abandonament en què viu molta gent gran.
Però l’any que va marcar un punt d’inflexió en la carrera de Clemente va ser el 2015, quan va viatjar amb Xavi Herrero a l’illa de Lesbos durant la crisi dels refugiats. D’aquell moment és Shameful Island, un reportatge audiovisual duríssim que va projectar i que mostra la realitat de les persones que van patir l’exili o van perdre la vida fugint dels seus països d’origen per intentar entrar a Europa a través de Grècia. Clemente va explicar que sempre li pregunten si ell també ajuda, quan es troba en un lloc on hi ha conflicte, o si es limita a fer-ne la fotografia: “Evidentment que ajudem, disparar [la càmera] és un moment”.
Un cop acabat el vídeo, Clemente va repassar la seva trajectòria com a col·laborador a Fet a Sant Feliu i també com a fotògraf per a l’Ajuntament de Sant Feliu, treball que compagina en l’actualitat amb projectes fotogràfics pel seu compte, com ara les fotografies realitzades dels refugiats a la frontera amb Ucraïna, darrer tema de la xerrada.
El fotoperiodista va viatjar a quatre països fronterers amb Ucraïna en dues ocasions: la primera, a Polònia i Eslovàquia, una setmana després que comencés la guerra amb Rússia; i, dies després de tornar-ne, a Moldàvia i Romania. El primer viatge, relatava Clemente, va consistir sobretot en captar la immediatesa del moment, amb un èxode important de gent; el segon va permetre un altre ritme més reposat, amb més espai per a l’anàlisi i per conèixer les històries personals dels refugiats.
Durant el primer viatge, la Fundació Solidaritat UB va posar-s’hi en contacte en veure per les xarxes socials que s’hi havia desplaçat i n’ha promogut una exposició, que actualment té un recorregut per diverses facultats i campus de la Universitat de Barcelona. A Sant Feliu, l’exposició d’aquest darrer treball sota el títol de Welcome va poder veure’s a la Fira, de manera no anunciada, i també durant la jornada que Acció Solidària va organitzar en solidaritat amb Ucraïna el passat 14 de maig. En aquests moments s’està preparant una exposició oficial de Welcome al Palau Falguera, prevista pel mes de juny.
“La manera de treballar és intrínseca a la persona, has de tenir uns valors morals”
Parlo amb en Raül per preguntar-li sobre alguns detalls que m’han quedat pendents d’esbrinar durant la xerrada, com ara quina és la seva manera de treballar en contextos difícils, o com l’afecta personalment la pràctica de la seva feina. Clemente explica que aquestes qüestions formen part de molts aspectes del fotoperiodisme relacionats amb la pràctica i l’ètica de l’ofici dels quals tenia planejat parlar, però que van quedar fora de la xerrada per manca de temps. “La manera de treballar és intrínseca a la persona, has de tenir uns valors morals”, diu, tot i que també depèn de les circumstàncies: “En situacions d’acció, amb molta gent i moviment, hi ha vegades que no demanes permís” per a fer les fotografies. Però a ell li agrada fer la feina “amb més paciència i tranquil·litat”, parlar amb la gent que fotografia i tenir en compte la seva privacitat, sobretot en casos de retrats o de fotografies a menors. Sobre això darrer, Clemente reflexiona que “no tenim cap mena de complex a l’hora de fer fotos de menors” quan anem de viatge, per exemple, a països de l’Àfrica, “en canvi, aquí ni pensem a fer-ho”.
Quant a la implicació emocional de la feina del fotoperiodista en llocs de conflicte, remarca que és important que el professional no vulgui posar-se al centre de la història, com ha passat durant el conflicte a Ucraïna, “cosa que ha pervertit una mica la professió. Tu no has de ser protagonista d’això”. Sobre la cobertura d’Ucraïna, explica que “evidentment que t’afecta, però no és el mateix el nivell d’afectació emocional que pateixes el 2015-2016 per com havien de jugar-se la vida els refugiats per creuar fronteres, per les situacions d’estrès o de mort, que ara. Ara també fugen, però no veus aquest patiment de la mateixa manera”.
El fotògraf té clar que aquest tipus de feina “et modela i t’ajuda a veure amb perspectiva moltes coses, i sobretot a tenir molt clar el lloc que t’ha tocat viure i els privilegis que tens”. Atribueix a la seva experiència en viatges pel món el fet de poder-s’hi enfrontar amb calma: “Crec que el pòsit d’haver viatjat durant anys i haver anat madurant les diferències flagrants que hi ha al món ha fet que, a mesura que t’enfrontes a situacions com aquesta, les portis d’una altra manera”, diu. I afegeix: “Jo no soc activista, si no em dedicaria a la cooperació”. El seu treball, però, sí que ho és, de reivindicatiu i analític, i busca “donar pistes, obrir preguntes”.
Interessantíssim recorregut pel fotoperiodisme i per l’obra de Raül Clemente, que va commoure els assistents en més d’una ocasió amb imatges de gran profunditat i bellesa malgrat la duresa de bona part dels temes. N’esperem una segona part.