“No apta. Poesía desde la cárcel”

Recital de poesies del llibre de Josep Parra.

L’escriptura de Josep Parra té la textura dels somnis endurits, i el so de malsons recurrents que rellisquen entre les parets humides de qualsevol cel·la del món. Aiguaforts de l’ànima que es destil·len bastos a vegades, per a suavitzar el seu to, sempre vigorós, i rompre el paisatge íntim convertint-lo, després de l’angoixa de l’horror, en això que els maleïts, els pàries beneïts i triturats en la lluita per la llibertat, aconsegueixen algunes vegades. Poesia.

Les millors influències que es reconeixen i transiten, –diria semblen flota– com un homenatge atrevit en No apta responen a poetes del calat de León Felipe, Vladimir *Maïakovsky o Gabriel *Celaya. I no és casual, doncs en triar-los ja existia un propòsit, una força irresistible d’acostar-se amb humilitat als grans, els qui de la seva obra poètica van fer contestació social i revolució política.

I és oportú assenyalar-ho perquè Parra és un poeta d’aquesta estirp, revolucionari en el millor sentit de la paraula. La seva veu mai feta callar del tot, excepte quan enronquia entre els períodes viscuts en les cel·les de càstig, torna a ressonar amb la profunda decisió del crit que, partint de les entranyes, arrasa la gola, i per fi respira l’aire del món, dels mons somiats, del món recobrat, encara que sigui en diferent paisatge.

La solitud, el temor que gairebé impedeix respirar. El dolor de la tortura. I el més profund, aquell que tanca l’única sortida i empeny al suïcidi. Tot això s’ha obert pas a través dels anys en aquest llibre; en un llarg transcórrer de la vida, a poc a poc, per a convertir la presó de la ignomínia en una cosa forta i bell com aquests poemes recobrats.

Una última recomanació, si es fan amb aquest poemari vagin amb compte, els adverteixo que el seu contingut és altament perillós. No debades ho ha sofert un home lliure que mai va renunciar a ser-ho.