Amb motiu de la presentació de l’orgue construït per Jaume Serna i Alsina, soci de l’Ateneu Santfeliuenc i cantaire de la Coral Crescendo, el proper 12 de març, recuperem aquesta entrevista que es va publicar al Fet a Sant Feliu al juny de 2018.
“Quan toques una nota de l’orgue, pots fer que soni tota una coral”
Jaume Serna Veí de Sant Feliu que ha construït un orgue de fusta
Pico el timbre i en Jaume m’obre en qüestió de segons. Encara vaig amb la jaqueta que em diu il·lusionat: “aquí el tens, l’orgue de fusta”. Som al vestíbul, l’espai que en Jaume també utilitza com a taller pels seus projectes. Però no hi ha possibilitat de despistar-se gaire investigant l’espai. Ràpidament m’indica que segui… “oi que saps tocar-lo? Vols provar-ho?” No en sé gaire, però l’ocasió s’ho val. Em trec la jaqueta, deixo la motxilla i m’hi poso. Sona de meravella. Em comença a explicar tota la mecànica i enginyeria que hi ha darrere l’orgue. Encara no l’he començat a entrevistar i ja m’ha parlat de fórmules matemàtiques, dotzenes i quinzenes, freqüències d’ona, sistemes mecànics, materials, història i evolució del piano… Mentre parla d’història, m’ensenya el címbal, un dels instruments precursors del piano –com qui no vol la cosa, també n’ha construït un parell. M’explica que s’utilitza molt a països com Hongria, Ucraïna, Romania… “Un moment Jaume, deixa que obri l’ordinador, que no recordaré res de res!”. No hem començat i ja veig que aquest reportatge quedarà curt.
En Jaume ha construït un orgue pràcticament tot de fusta de 54 tecles. Que no vol dir 54 notes, en té moltes més. A través dels registres, l’orgue pot estirar el so amunt i avall. Més agut o més greu. Seria com pujar o baixar octaves d’un piano digital. “És un orgue de saló”, em diu. Encara no està acabat… ara té uns tubs de fusta, com si fossin flautes, que cobreixen alguns dels registres. Aquests tubs formen la base de l’orgue. El bordó de vuit peus. Però falten encara cinc registres mesi els pedals de l’orgue. Alguns dels tubs m’explica que els ha demanat a Alemanya.
Per als més curiosos, en la nota al peu del final de l’entrevista1 us explico breument el mecanisme de l’orgue que ha construït en Jaume. Una veritable obra mestra de l’enginyeria.
Quan vas decidir construir un orgue?
Fa uns 18 anys em vaig posar a treballar, a pensar, a estudiar i a construir-lo. Després de molt temps buscant a Internet, vaig aconseguir informació d’orgueners (constructors orgue) del s. XVIII i XIX. Entre la informació, vaig aconseguir el llibre original d’un benedictí francès, d’un capellà gallec, però són força complicats. A partir d’això vaig començar a construir sense pràcticament ajuda… Fins que vaig contactar amb l’Albert Blancafort, l’orguener de Montserrat. Em va ajudar moltíssim, sobretot amb informació de com utilitzar i controlar la quantitat d’aire. A partir de llavors he tardat tres anys en construir l’orgue fins el que tinc ara. I encara em queda! Ara tinc una coral petita que ja sona, però s’ha de fer més gran.
Divuit anys… Vas desistir en algun moment?
No, però en un moment em vaig quedar totalment aturat i no sabia com tirar endavant. Vaig pensar… Ho faré, però no ara. Llavors vaig construir els dos címbals, Instruments de corda percudida, que són un altre món. És un instrument molt bonic, m’encanta el seu so. Fins que, gràcies a l’ajuda del mestre orguener, vaig poder reprendre la feina. He aprofitat el teclat que ja tenia, juntament amb altres peces. Quasi tot ho he fet amb material reciclat.
D’on ve la teva vocació?
Del meu ofici. Jo era projectista, m’he passat la vida fent projectes a empreses com Elizalde, Mercedes, Exin, Congost, Mattel i Barcelona Tecnologia. Professionalment he estat molt afortunat, ja que he coincidit amb moltes coses en el moment oportú. Per exemple, vaig dissenyar el primer semàfor de LEDs de Barcelona, que es va instal·lar a la Plaça de Sant Jaume. O vaig aprendre a treballar amb plàstic en el moment de màxima explosió d’aquest material. Vaig participar en la introducció de la Barbie a Espanya! Molts nens han jugat amb joguines dissenyades per mi, com l’Autocross o el segon Cinexin, i he deixat la meva empremta en les pilones de control d’accessos, parades de flors, caixers automàtics… Tot això m’ha donat un substrat molt important. Ara m’ho passo bé emprant-lo!
Estàs jubilitat?
Sí!! Molt jubilat, eh? Tinc 80 anys!
Ostres, no ho sembla! Què se sent quan acabes un projecte llarg i complicat? És trist col·locar l’última peça?
Quan acabo un projecte el que acostuma a passar és que ja en tinc un altre que m’espera. Mai he tingut gairebé temps de celebrar-ho. El que sí que em provoca molta satisfacció és veure que la gent del meu voltant gaudeix amb allò que he fet. Per exemple, quan construïa cotxes de Scalextrix –que m’ho passava molt bé– portava els primers als meus fills i els veia jugar. O quan muntava pel·lícules de Cinexin també els hi duia; les tenien totes!
I durant el camí… Hi ha moments durs?
Fer projectes comporta moltes vegades que no te’n surts a la primera. Jo mai he deixat un projecte penjat, però n’hi ha hagut que m’han donat molta guerra abans d’aconseguir que funcionessin bé.
“Als 16 anys estava dibuixant motors d’avió. Als 21 estava fent un tractor allà mateix…”
A més a més del teu ofici, els projectes són la teva passió?
Crec que amb qualsevol ofici m’hi hauria entregat exactament igual. Sóc una persona que tinc molta curiositat.
D’on et ve aquesta curiositat?
En part, de l’educació que vaig rebre. Vaig estudiar i treballar a l’Escola d’Aprenents Elizalde. Sortíem d’allà havent escollit un ofici de la branca mecànica, després d’haver tastat una sèrie d’oficis diferents. Anàvem a escola, treballàvem i cobràvem. Als 16 anys estava dibuixant motors d’avió. Als 21 estava fent un tractor allà mateix… I vaig seguir tota la evolució de SEAT instal·lant-hi motors diesel Mercedes. A més, estava rodejat d’enginyers aeronàutics que feien allà la seva tesi doctoral. Però nosaltres també hi col·laboràvem! El nivell era molt alt.
Com veus a les generacions d’avui dia? Hi veus aquesta curiositat de la que parles?
Hi ha dues coses importants. La primera, la situació laboral. Als últims anys de la meva carrera professional vaig veure un gran canvi al sector. Empreses que ja no tenien departament d’enginyeries i subcontractaven. La situació d’ara és horrorosa. És una explotació de cervells mal pagats. Explotats perquè es treballa en temps absolutament rècord. La competició entre empreses, la necessitat d’evolucionar… Jo això no ho vaig viure fins al final.
El segon tema és l’educació. Ara hi ha aquesta idea de que s’ha d’anar a la Universitat. I si fas formació professional, per què ha de ser dolent? Sortiu grans de la universitat i no heu tingut l’ocasió de barallar-vos amb aquella feina que heu de fer. Si haguéssiu tingut l’oportunitat de fer la feina i en plegar, anar a l’escola, com vam fer nosaltres, llavors allò que tindríeu davant prendria una altra importància. Tindria uns valors i no seria el mateix que empassar-se 33 assignatures perquè toca.
“L’orgue és l’intrument més important que existeix”
Com veus el futur de l’educació?
A les escoles sembla que es comença a treballar per projectes. És quan tu toques les coses, quan se’t comença a despertar la curiositat. I vas més enllà. A la Universitat hauria de ser igual. Fa poc, per exemple, vaig fer unes xerrades a l’escola de les meves netes per ensenyar-los joguines que havia construït. Vaig fer que inventessin ells un joc. Sobretot, el que intentava transmetre és la necessitat de tenir curiositat. Saber el perquè de les coses. Per què funcionen, com funcionen. O per exemple al Palau Güell vaig fer un taller de construcció de tubs d’orgue pels nens. Tenen les fustes i, en mitja hora, construeixen un tub que sona!
Tornem a l’orgue… per què aquest instrument?
Quan feia joguines ja vaig fer un orgue de plàstic petitet. És un instrument que sempre m’ha agradat. És molt antic, té més de 2200 anys. El primer orgue el va construir un grec a Alexandria. La gràcia de l’orgue és la quantitat de veus que pots posar-hi dins. Quan toques una nota, si vols, pots fer que soni una coral. Totes les soprano cantant la mateixa nota. Però a més, per molt que vulguis que sonin igual, cada tub té un timbre diferent. Igual que cada soprano. És semblant a una coral i això li dona una riquesa extraordinària. Jo diria que és l’instrument més important que existeix.
“El plaer que produeix un so analògic, ara per ara, encara és més gran que el que et pot produir un digital”.
“El rei dels instruments”, segons Mozart…
Ha estat tan col·locat a l’església que sembla que sigui l’únic destí que pot tenir. Però la realitat és que no. Per exemple, fa poc vaig sentir a un organista americà, així amb aspecte de hippie, tocant jazz. Avui es pot incloure al jazz o a més llocs. Jo crec que està començant a tenir un bon moment.
Parlant de música moderna… Com veus la digitalització de la música?
La música és l’art dels sons, que et produeixen plaer. Jo diria que el plaer que produeix un so analògic, ara per ara, encara és més gran que el que et pot produir un digital. Quan tu toques un piano i toques una nota, estàs sentint aquella nota i harmònics de la nota, més tots els harmònics de la resta de les cordes del piano. Això té una riquesa sonora increïble. El so digital intenta imitar això, però encara no ha aconseguit a igualar la riquesa que té un instrument analògic. Amb això no vull entrar en competència entre analògic i digital. Els sons electrònics són extraordinàriament bonics si es combinen bé. Però si vols tocar música de Bach i ho fas amb un piano electrònic, és possible que no arribis a obtenir aquells valors de so que tens en un piano acústic bo. Això sí, cada so té el seu estil i el seu públic.
Acabem amb música. Alguna obra d’orgue a recomanar?
Tothom que toca orgue toca Bach. Però jo m’he dedicat tant a construir-lo, que he deixat una mica de banda tocar. He perdut la capacitat de fer anar les dues mans, ara m’hi estic tornant a posar. Per recomanar ara em venen al cap unes peces que va gravar en Juan de la Rubia, tocant obres de l’Antonio de Cabezón. Són peces no gaire difícils, però que tenen un so preciós.
… A continuació en Jaume agafa una partitura, seu a l’orgue i es posa a tocar-me una de les peces. Quan acaba, es gira i em diu: “t’agrada aquest acord final?”. Li dic que sí, que moltíssimes gràcies i ens acomiadem. Ell ha de marxar, perquè l’esperen a la Plaça de la Vila per dirigir una coral. Es tracta d’un acte on cantaran els segadors. Marxo reflexiu, content. En Jaume és la descripció literal del plaer que pot produir adquirir nou coneixement. Entendre com funciona el món, construir-lo i gaudir-lo. Una lliçó de vida.
1. NOTA AL PEU:
Mecanisme de l’Orgue
El mecanisme aniria més o menys així: l’orgue es un instrument de vent, aquest vent que es feia amb manxes, actualment es produeix amb turbines molt silencioses. A l’arca del vent s’emmagatzema i se’n controla la pressió. Aquest aire passa per uns canals que s’anomenen el secret, perquè un cop construït queda tancat i ocult. Quan premem una tecla obrim el pas de l’aire cap als tubs. Amb els registres podem controlar quins tubs volem que sonin i quins no. La combinació de registres seria l’equivalent a combinar diferents veus o instruments. Finalment, quan premem una nota del teclat fem que uns certs canals s’obrin i, si el registre està obert, l’aire surti pel tubs en qüestió. Segons la mida, material i tipus de tub, la nota tindrà un timbre o un altre. Es a dir, podem passar de que canti una sola veu a tot una coral.
NOTA: Fotos 1 i 4 de Marc Colomer i 2 i 3 cedides per R. Serna.
Marc Colomer Fet a Sant Feliu, 14 de juny de 2018