El Rafael Plaza porta divuit anys fent classes de cultura a l’Ateneu. Joana Raspall escrivia al 2007: “No li basta, a l’artista, dominar la línia i el color en diversos gèneres figuratius, sinó que també incorpora elements externs a la tècnica de l’oli; vol plasmar-hi la rotunditat del relleu”. De dilatada carrera i naturalesa prolífica, Plaza ens porta al seu terreny, a l’estudi en Laureà Miró, on repassem amb ell les diverses etapes artístiques -des dels tons grisos, als paisatges nocturns i interiors de colors vius fins a les textures- i la seva vinculació a l’Ateneu.

Fa anys que ensenyes dibuix i pintura, divuit a l’Ateneu. Com vas començar?

Va ser cap a l’any 1995. La Maite Fortuny portava un grup de pintura i em va demanar si la podia substituir. Jo al començament no volia donar classes però al final vaig acceptar. La Rosa, L’Antonia, la Teresa, l’Anna Mallen, la Mariona… Algunes d’elles continuen venint a dia d’avui. I crec que elles també s’ho passen bé. Ara hem représ els berenars els dilluns per la tarda. [riu]

Al 2004, Magí Boronat -qui llavors era president de l’Ateneu- em va proposar començar una aula de pintura a l’Ateneu. Al principi fèiem classe dos dies a la setmana, un per adults i un altre per nens, però els grups han anat creixent. Abans de la pandèmia vam arribar als 110 alumnes. Ara el nombre és una mica menor però hem recuperat a bastants. Jo porto al grup d’adolescents.

Uns alumnes que van exposar el resultat d’un any de treball al Palau Falguera, amb la Expo Total d’Art. Com guies als estudiants del teu taller durant el procés de creació?

El meu taller mai ha estat marcat per un estil o manera de treballar. Són ells mateixos qui escullen la temàtica, jo només els acompanyo. A mi m’ha ajudat molt el fet d’haver practicat totes les tècniques -conèixer l’aquarel·la, el pastel, l’acrílic o l’oli- per després poder ajudar. Jo empro un sistema propi que em funciona amb nens i adults: comencem amb figures geomètriques -fer un cub o una piràmide amb volum-, després passem a paisatges, figura humana, una natura morta… i mica en mica incrementem la dificultat.

I a tu? D’on et neix el desig de pintar?

Jo de nen jugava a ser pintor, dibuixava granotes. Aquest quadre [alça un llenç on es mostra un noi observant pintar a un home] representa un moment clau. Un pintor va visitar el meu poble i quan jo vaig veure la paleta de colors vaig quedar bocabadat. I crec que va ser llavors quan em va néixer la vocació. Aquesta obra en concret té un doble significat: d’una banda l’artista està pintant el poble, el castell i jo l’estic observant; d’altra banda, aquell pintor sóc jo i qui em mira és el meu fill.

Posteriorment vaig estudiar Arts Aplicades. Al principi faig vaivens; vaig treballar com a copista restaurador de pintura holandesa al carrer Brasil. La feina estava lluny de ser ideal però vaig aprendre molta tècnica. Després vaig provar amb marxants i amics.

I des de llavors has passat per diverses etapes artístiques -des dels tons grisos, als paisatges nocturns i interiors de colors vius fins a les textures.

Jo sempre he fet canvis molt radicals i mai ha estat una decisió presa sense pensar; sempre he fet sèrie i l’estil ha durat anys.

Els vuitanta van ser una època de recerca i descobriment, jo era jove. No era una temàtica trista però sí que emprava tons grisos i marronosos. Durant aquest temps vaig enviar moltes pintures a concursos de pintura seca i pintura ràpida. Aquella dècada dels vuitanta, on jo tenia trenta anys, recorria Catalunya cada diumenge, presentant-me a concursos.

Als noranta comença el color. M’interessava molt la nit, els bars, el moviment, i aquí canvio de temàtica i de color. Començo a utilitzar els colors complementaris, a explorar combinacions. Vaig exposar per tot arreu. Va ser la meva època productiva i amb la què obro més portes. Un dia exposava a Andorra, un altre a Barcelona o a Valladolid.

Per pintar interiors em vaig basar molt en l’estudi del Carrer Falguera, que té una cuina vella. Vaig pintar i moure’m molt.

La meva darrera etapa i amb la què segueixo actualment, són les textures. Un febrer vaig agafar i vaig marxar a Formentera. Allà vaig pintar la primera obra amb textures, l’indret em va suggerir quelcom nou. No obstant, algunes de les galeries on jo exposava no els encaixaven les textures i aquelles portes se’m van tancar.

De moment, la textura m’interessa per crear art figuratiu -un paisatge, una figura- però mai en abstracte.

Quins són i han estat els teus artistes de referència?

Hopper és un pintor que sempre m’ha resultat atractiu. Ho pots comprovar en alguns dels meus quadres, on utilitzo el què jo anomeno “verd Hopper”. Als inicis, també m’agradava el gran Joaquim Mir. D’entre els impressionistes catalans, ell i Anglada Camarasa eren els meus preferits.

Quin criteri segueixes per decidir si una persona, un objecte o paisatge és digne de ser immortalitzat en un quadre?

La persona m’ha de dir alguna cosa, no faig retrats per encàrrec o compromís. Sobretot és una qüestió de proximitat -amics, familiars, els meus propis estudiants- i de la fisonomia, si té un rostre interessant. Tinc una alumna que cada dia ve a classe amb un color de cabell diferent, doncs la vaig dibuixar quan el portava vermell.

Entre totes les franges d’edat, has decidit quedar-te amb els adolescents.

Sí [afirma rotundament i se li dibuixa un somriure als ulls]. Tenen energia i animen l’estudi. Venen i m’expliquen els seus problemes, em diuen: “Rafael, avui estic de bajón” o “No sé què fer”. Jo els intento motivar, els ensenyo dibuixos i quadres de Pinterest, que ara està molt de moda i els ajudo a decidir segons el seu estil i habilitats.

Quin és el següent projecte que tens entre mans?

Ara estic amb una sèrie de quadres de textures [mostra un paisatge sense color on ha afegit un tap d’ampolla i altres textures per recrear brossa] amb una temàtica més ecologista. Estem destruint el medi ambient i volia reflectir aquesta preocupació.